Dues cites per ser bon crític o per deixar de ser-ho. «… el sentit comú ens diu que la nostra existència no és sinó una breu escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres» de Nabokov al seu Parla, memòria. La segona és més que un frontispici. A les portes de l’Infern de Dant, el poeta florentí ens recorda, o ens recomana, que deixem tota l’esperança: «Lasciate ogni speranza». Però és en el primer vers de la Divina Comèdia on escriu la frase que ha esdevingut tòpic: «Nel mezzo del cammin di nostra vita». La primera ens l’ha suggerit l’Àngel Pomerol, tan atent, tan estricte. La segona és de domini públic. La Dolors Molas és, afortunadament, a la meitat del camí. Vitalment i com a artista. Amb prou bagatge i amb prou pintura a les mans i a les idees com per a assolir l’altra meitat no dic amb convicció, que la té, sinó amb cura, amb passió, amb ganes de fer i de desfer, de dibuixar i de deixar de fer-ho, d’omplir i de buidar.

A les teles buida, esborra i insinua, crea, precisament, escletxes de llum, les dibuixa o les deixa a mig fer. Amb colors propers, fàcilment trobables només obrint la finestra, la seva finestra. No cal més que mirar enfora per trobar una bona paleta d’ocres, d’ocres daurats, potser de sienes, o, al revés, d’un blau de cobalt tènue, bastant agrisat, d’un negre amb poca intenció de delinear, d’un negre «com a color», vull dir, i d’espais immensos, a bondó, lleument ferits, ara sí, per taques no buscades, per aiguades no tan casuals, expressives, de bona pintora, de pintora amb recursos però sense enganyifes ni trucs.

Les radiacions són una altra cosa. En conec l’origen, però no el diré. L’actitud, diguem. Es tracta de dibuixos sense fi, de laberints o potser del contrari, d’eixides sense deixar el llapis, el carbonet i alguna vegada el pinzell sense quasi aixecar-lo del paper. El laberint té sortida, és clar, però la Dolors no vol donar pistes, no les necessita ni necessita que els espectadors les trobem. Tampoc és un joc intel·lectual. És un joc plàstic, privat, però que el vol fer públic perquè ha pensat que eren definitives. Això és una bona actitud moral. És això. La Dolors té una actitud moral amb la pintura justament quan la moral la convertim (maleïts escriptors!) en una actitud, gest, posat o també conducta ètica. És això el que volem dir. Enfrontar-se amb la tela o el paper buit amb aquesta manera de fer, deixant els prejudicis per als malpensats i, també, per als que no poden o no saben pintar. L’ètica de la pintora davant de l’obra per fer i la de l’espectadora davant de l’obra feta. Al mig del camí de la nostra vida, amb l’esperança també potser a mitges però amb els ulls clars i la consciència tranquil·la. Amb la fe del poc creient, també, però amb la certesa de no voler amagar els dubtes, amb el deure de fer-ho. Entre dues eternitats.